Arquitectura i urbanisme com a sistemes vius
Què canvia quan l’arquitectura i l’urbanisme deixen d’entendre’s com una suma d’objectes i parcel·les i comencen a interpretar-se com a sistemes vius? En aquesta conversa amb Urbiq, Iñaki Alonso proposa ampliar la mirada: incorporar, juntament amb la viabilitat econòmica, els impactes socials i ambientals; recuperar l’espai comú; i dissenyar tant el suport físic com les relacions que li donen vida.
Ampliar la mirada: del triple balanç a la visió sistèmica
Alonso situa l’origen del seu enfocament en el triple balanç: avaluar simultàniament la dimensió econòmica, la social i l’ambiental. L’operació sembla senzilla, però modifica la pregunta de partida. Un edifici o una actuació urbana no són acceptables únicament perquè els números quadrin; també cal considerar-ne els efectes sobre les persones i el medi.
El triple balanç és, segons explica, una porta d’entrada a una perspectiva més àmplia: entendre el món com un sistema. Davant d’un paradigma reduccionista que fragmenta la realitat per analitzar cada part per separat, la mirada sistèmica intenta recuperar les relacions i la visió del conjunt. Alonso reconeix la utilitat històrica de l’anàlisi científica, però també n’assenyala el límit quan l’especialització fa perdre de vista la totalitat.
Aquesta pèrdua de visió conjunta es fa especialment visible davant de problemes que se superposen: canvi climàtic, extracció de recursos, energia, biodiversitat o salut. No són crisis independents i, per tant, difícilment es poden abordar amb respostes aïllades. L’arquitectura i l’urbanisme han d’ampliar l’equació i treballar amb variables que fins ara quedaven fora de la decisió o eren difícils de mesurar.
De la ciutat fragmentada a la ciutat relacional
La traducció urbana d’aquesta idea qüestiona la lògica de la separació funcional. Alonso utilitza la forma del plànol com una metàfora del canvi: del territori estrictament parcel·lat i quadriculat a una estructura més orgànica, capaç de mostrar vincles. L’urbanisme del segle XX va separar usos i funcions —aquí es viu, allà es treballa, més enllà es compra— i va confiar a l’automòbil la connexió entre les peces.
La visió sistèmica apunta en una altra direcció: una ciutat compacta, heterogènia i diversa, on les activitats puguin conviure i la proximitat redueixi la dependència dels desplaçaments obligats. Alonso relaciona aquest gir amb plantejaments com la ciutat dels quinze minuts, la descentralització i la barreja d’usos. L’objectiu no és afegir una etiqueta nova, sinó passar d’una ciutat concebuda per zones a una ciutat entesa a partir de les relacions.
La conseqüència pràctica és rellevant: la qualitat urbana no depèn només de cada peça, sinó del que passa entre elles. L’espai intermedi, les transicions, la planta baixa, els recorreguts i la manera com es barregen els usos deixen de ser elements residuals del projecte per convertir-se en la seva matèria principal.
Recuperar el «nosaltres»: l’espai comú com a infraestructura social
Un dels nuclis més clars de la conversa és la recuperació de l’espai comú. Alonso descriu com la maximització de l’espai privat i la seva monetització van reduir progressivament els àmbits compartits de l’edifici. Vestíbuls, passadissos i cobertes van quedar limitats a funcions de trànsit o a mínims normatius, sense capacitat real per sostenir relacions.
"Hem acabat amb edificis que s’han convertit en magatzems de persones, però que no han afavorit les relacions entre les persones." — Iñaki Alonso
Entre el «jo» de l’àmbit privat i el «tothom» de l’espai públic i del medi ambient, Alonso situa un «nosaltres» que l’arquitectura ha de reconstruir. Aquest nosaltres és la comunitat: la xarxa de confiança, cura i suport mutu que permet afrontar les dificultats col·lectivament i que, en molts pobles i tipologies històriques, trobava un suport espacial clar.
La resposta no consisteix únicament a augmentar els metres quadrats comunitaris. Consisteix a donar-los sentit i condicions d’ús: un terrat compartit, espais d’estada associats als recorreguts, una planta baixa per a la infància o un grup de consum, o llocs capaços d’acollir una activitat cultural, una reunió o una tarda de joc. Són àmbits que permeten que la relació veïnal deixi de ser accidental.
Alonso vincula aquesta capacitat amb una cultura de les cures i amb la salut mental. La solitud, recorda, no afecta únicament les persones grans. Si l’entorn construït pot facilitar vincles i reduir l’aïllament, l’arquitectura deixa de ser un objecte neutral i es converteix en una eina davant d’una problemàtica social concreta. Entrepatios Las Carolinas apareix a l’entrevista com el primer laboratori d’aquesta recerca, posteriorment traslladada a projectes com Pirita, Tomás Bretón, Talco i vibio Higuera.
El hardware no és suficient: dissenyar el software de la comunitat
"Nosaltres parlem molt del hardware, que és l’edifici, però aquí el més important és construir el software. [...] El software són les persones i les relacions que es construeixen entre les persones." — Iñaki Alonso
La distinció entre hardware i software evita reduir la innovació a una solució formal. El hardware pot integrar biodiversitat, produir energia, depurar aigua mitjançant processos biològics o emmagatzemar carboni amb estructures de fusta. Però un edifici només es comporta plenament com un sistema viu quan les persones l’activen, el gestionen i l’adapten.
Per això l’acompanyament no acaba necessàriament amb l’obra. Alonso explica que la comunitat ha de guanyar autonomia, no dependència. La tasca consisteix a dotar-la de coneixements i eines: mètodes per organitzar reunions, activar dinàmiques, compartir aprenentatges i resoldre conflictes. El monitoratge i el suport continuen disponibles, però l’objectiu és que la mateixa comunitat s’empoderi.
També canvia la lògica de la reunió veïnal. En lloc de trobar-se una vegada a l’any únicament per discutir problemes, la comunitat es pot reunir diverses vegades per proposar activitats i mantenir l’edifici viu. Aquesta dimensió organitzativa forma part del projecte tant com l’energia o l’envolupant.
De l’edifici al barri: comunitats imbricades
L’escala següent no s’assoleix simplement ampliant la mida de l’edifici. Alonso parla de comunitats imbricades: grups capaços de mantenir la seva identitat i, alhora, connectar-se dins d’un ecosistema més gran. A l’entorn de Las Carolinas, a Madrid, explica accions que ja van més enllà de la parcel·la: reunions amb veïns, reflexió sobre les voreres i l’espai públic, obertura del grup de consum ecològic al barri, celebracions compartides i la voluntat de connectar noves comunitats en solars pròxims.
En augmentar l’escala apareixen oportunitats que un edifici aïllat no pot resoldre per si sol: comunitats energètiques, gestió compartida de l’aigua, xarxes de consum o equipaments culturals. La conversa també reconeix mancances. En un barri amb poca activitat a la planta baixa, el grup de consum no substitueix la necessitat de petit comerç, de la mateixa manera que la proximitat a una gran zona verda no elimina la conveniència de disposar d’espais culturals.
Aquesta lectura evita idealitzar allò comú. Algunes aportacions es poden quantificar i traduir en estalvi o eficiència; d’altres són difícils de mesurar, encara que el seu valor sigui evident per a la vida quotidiana. Ampliar l’escala exigeix identificar tots dos tipus de benefici i comprendre quines relacions es reforcen a cada nivell.
Regeneració rural: arribar escoltant, no desembarcar com a estranys
L’entrevista trasllada després aquesta lògica a vibio Higuera, a Higuera de las Dueñas, Àvila. El canvi de context introdueix una tensió que Alonso no amaga: disposar de més terreny permet una implantació més oberta i una relació intensa amb la natura, però també pot conduir a un urbanisme més dispers i, per tant, qüestionable des de la sostenibilitat.
El projecte torna a ordenar la relació entre allò privat, allò comú i allò públic. Els habitatges mantenen un ús privat, mentre que les parcel·les, les places, els coberts i els edificis comunitaris es conceben per a l’ús compartit. La intervenció en biodiversitat marca la diferència: Alonso la presenta com una actuació més pròxima a plantar un bosc amb cases que a executar una promoció convencional. A la conversa es refereix a una plantació prevista d’uns 400 arbres.
Tanmateix, regenerar un entorn rural no consisteix a implantar una comunitat autosuficient al marge del municipi. Alonso insisteix a evitar tant el gueto com l’arribada d’un grup percebut com a aliè. Per això descriu un procés d’escolta amb veïns, govern local i associacions: compartir què valora la població del seu poble, per què les noves famílies hi volen viure i quin futur poden imaginar conjuntament. El consens no elimina totes les resistències, però crea un marc per entendre pors, expectatives i possibles sinergies.
La residència permanent és aquí una condició central. En el moment de l’entrevista, Alonso assenyalava que ja hi havia 35 famílies vinculades al projecte i que l’objectiu era reunir 60 primeres residències. No es buscava una urbanització de segona residència, sinó població estable capaç de participar en la vida social i econòmica d’Higuera.
Mesurar l’èxit sense reduir-lo a una sola xifra
Preguntat per com avaluar el projecte al cap de cinc o deu anys, Alonso proposa un sistema d’indicadors coherent amb el triple balanç. El primer indicador és directe: completar la comunitat i consolidar la residència permanent. A partir d’aquí, l’avaluació s’obre als efectes ambientals, socials i econòmics.
En la dimensió ambiental esmenta la generació d’energia, l’absorció de CO2 i l’augment de la biodiversitat vegetal i animal. En la social i econòmica, planteja observar quina activitat genera el projecte: ocupació, una possible empresa local de construcció amb terra, noves agrupacions, un espai de coworking o d’emprenedoria, un ús més intens del bar i de la botiga, i població empadronada. L’objecte d’avaluació no és només l’habitatge construït, sinó la comunitat resilient i les transformacions que activa al seu entorn.
Alonso afegeix un indicador especialment revelador: la replicabilitat. Si el model funciona, genera activitat i altres persones el volen reproduir, l’experiència haurà demostrat una capacitat d’aprenentatge que supera el mateix emplaçament. Mesurar, per tant, no significa convertir-ho tot en una única xifra, sinó construir un quadre d’evidències que permeti saber si el sistema és viu i si produeix els efectes esperats.
Habitatge: diversitat de règims de tinença i una condició cultural
La relació entre allò privat, allò comú i allò públic no depèn d’una única fórmula jurídica. Alonso situa en un mateix camp d’exploració el lloguer, el coliving més temporal, la propietat privada i la propietat col·lectiva en cessió d’ús. Aquesta última permet treure l’habitatge del circuit especulatiu: la persona aporta capital social, obté un dret d’ús i recupera la seva aportació quan abandona la comunitat.
Però l’arquitectura col·laborativa no es presenta com una solució universal. Requereix una cultura de col·laboració i usuaris que reconeguin valor en la relació veïnal. Qui no vulgui compartir ni participar probablement no hi trobarà el seu model. La conclusió no és imposar una forma de vida, sinó diversificar l’oferta perquè també existeixi una alternativa destinada a qui desitja viure dins d’una cultura col·laborativa.
Una responsabilitat i, alhora, un camp d’experimentació
Al final de la conversa, Alonso situa els arquitectes i urbanistes davant d’una responsabilitat directa. Els edificis i les ciutats concentren una part molt rellevant del consum de recursos, de l’energia, de les emissions i dels residus, però també són els llocs on la societat viu, treballa i es relaciona. Interioritzar la preocupació global i convertir-la en solucions no és, per a ell, un complement de la professió.
La seva lectura, però, és deliberadament positiva. El canvi de paradigma obre un territori de recerca: aprendre de la biologia, observar com funcionen els sistemes naturals i traslladar aquests principis als nostres sistemes de vida. La transició no serà immediata. Alonso recorda que els grans canvis culturals necessiten temps, tot i que reconeix senyals en disciplines diverses, en l’interès creixent pel pensament sistèmic, en la ciutat de proximitat i en la recuperació de les cures i d’allò comú.
Claus que l’entrevista aporta a la pràctica urbanística
- Mirada ampliada. La viabilitat econòmica és necessària, però insuficient: s’ha d’interpretar juntament amb els impactes socials i ambientals.
- Relacions abans que peces. El projecte urbà ha d’atendre les connexions entre usos, espais, comunitats i cicles, no només cada element per separat.
- L’espai comú com a infraestructura. Els àmbits compartits poden sostenir les cures, la confiança, la cultura i la capacitat col·lectiva davant de les crisis.
- Hardware i software. El suport físic necessita processos d’activació, governança, aprenentatge i resolució de conflictes.
- Escales imbricades. Edifici, barri, municipi i territori es poden connectar sense que cada comunitat perdi la seva identitat i autonomia.
- Escolta local. Una intervenció regenerativa no s’insereix en un context buit: ha de construir confiança i un futur compartit amb qui ja habita el lloc.
- Mesurament plural. L’avaluació ha de combinar energia, carboni, biodiversitat, residència, ocupació, activitat local, vincles socials i capacitat de rèplica.
De l’objecte a l’ecosistema
La idea que travessa tota l’entrevista és senzilla de formular i exigent d’aplicar: projectar no és ordenar objectes aïllats, sinó crear condicions perquè un sistema pugui viure. Això obliga a mirar més enllà de la parcel·la i durant més temps que el de l’obra. També obliga a reconèixer que la comunitat, la biodiversitat i l’economia local no són efectes secundaris, sinó components del projecte.
Des d’aquesta perspectiva, la tasca de l’arquitectura i de l’urbanisme canvia de posició. Ja no es limita a reduir impactes o a resoldre programes; ha d’articular allò privat, allò comú i allò públic, i construir relacions capaces de sostenir-se, aprendre i adaptar-se. El repte no és produir una forma orgànica, sinó aconseguir que la ciutat funcioni d’una manera més semblant a un sistema viu.
Entrevista realitzada el 19 de maig de 2026
