Escoltar i transformar la ciutat
L’urbanisme contemporani ja no es pot entendre com una simple disposició de volums i carrers sobre un plànol en blanc. En un context de crisi climàtica, tensions socials i transformació tecnològica, la ciutat s’ha revelat com un ecosistema complex que exigeix una mirada molt més profunda i, sobretot, més humana. En aquest escenari, la conversa entre Xavier Rico de URBIQ, i Iñaki, soci fundador de Paisaje Transversal, se’ns presenta com un document d’alt valor per entendre cap a on camina la planificació del nostre entorn.
L’origen d’una visió crítica
Paisaje Transversal no va néixer en un despatx convencional, sinó en la crítica acadèmica durant els anys de la bombolla immobiliària (2007). Iñaki recorda com un grup d’estudiants a l’Escola d’Arquitectura de Madrid va començar a qüestionar un model de disseny urbà que ignorava el medi ambient i la qualitat de vida col·lectiva. El que va començar com un blog i una associació per organitzar tallers ha evolucionat fins a convertir-se en una oficina professional amb 15 persones i seus a Madrid, València, Barcelona i el País Basc, consolidant-se com un referent en la regeneració urbana.
El mantra: "Escoltat i transformar"
Si hi ha una frase que sintetitza aquesta nova manera de fer, és el claim que titula el llibre de Paisaje Transversal: "Escoltat i transformar la ciutat". Per a Iñaki, el paper de l’urbanista ha canviat radicalment: ja no és un analista distant ni un acadèmic tancat en les idees, sinó algú que ha de dedicar temps a construir conjuntament.
Aquesta "escolta" és multidimensional: s’ha d’escoltar la ciutadania, els agents socials i els tècnics, però també els dades i l’ambient. La part de la "transformació" és el compromís amb l’acció real; com diu l’Iñaki, cal "mullar-se" i tacar-se les mans amb projectes que millorin realment els territoris i la vida dels seus habitants.
La potència de la dada: Objectivar el que és subjectiu
Un dels punts més rellevants de l’entrevista és la discussió sobre la metodologia de treball. Tant urbIQ com Paisaje Transversal situen el rigor com un valor medul·lar. La clau resideix en el cruce entre l’anàlisi quantitatiu i el qualitatiu.
D’una banda, s’utilitzen els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) per analitzar variables científiques i científics de ciutat basades en dades objectives. D’altra banda, aquestes dades es contrasten amb el que Iñaki anomena "indicadors participatius". Mitjançant taules de dades i milers d’interaccions ciutadanes, són capaços de recollir sensacions i opinions per classificar-les com a positives, negatives o propositives.
Aquest "condensador de fluxe" de dades permet obtenir un mapa diagnòstic molt més fidel a la realitat que el simple open data. Tot i això, Iñaki llança un advertiment necessari per a l’era del Big Data: "els dades són fredes" i es poden "torturar" perquè diguin el que vulguis. Per tant, la decisió final ha de recaure en el professional, que utilitza la seva intuïció —entesa com una "suma de sabers gegantina"— per prendre decisions amb coneixement.
IA i el "Robot Humà"
En parlar de tecnologia, la Intel·ligència Artificial (IA) apareix no com una vareta màgica, sinó com una eina d’acceleració exponencial. Iñaki explica com l’ús de la IA els ajuda en tasques mecàniques de redacció i, especialment, en el que anomenen "B-Coding": l’ús de codi (Python) per crear eines pròpies que permeten arribar més lluny en la gestió de dades.
Tanmateix, la posició és clara: la IA mai ha de substituir la capacitat subjectiva de l’urbanista. "Seguim sent robots molt més complexos que les màquines", afirma Iñaki, instant els professionals a no ser mandrosos i a no cedir mai la intuïció a la tecnologia.
Governança i les 3 regles d’or de la participació
La conversa també serveix per rescatar el concepte de participació ciutadana, que sovint ha quedat buidat de contingut. Iñaki prefereix parlar de Governança, entesa com la construcció conjunta de decisions entre polítics, tècnics, ciutadans i agents privats.
Després de 20 anys d’aprenentatge, Paisaje Transversal ha destil·lat tres regles d’or perquè un procés funcioni:
- Honestedat: Cal ser clars des del principi sobre què es pot decidir i què no.
- Coherència: Mai s’ha de fer participació sense un projecte real associat. Fer perdre el temps a la gent és el pitjor error que es pot cometre.
- Multiplicitat de canals: Perquè el procés sigui transparent i segur, cal oferir des de xarxes socials i webs fins a formularis en paper per a la gent gran.
La ciutat com a obra col·lectiva i sense autor
Una de les reflexions més potents i honestes de la trobada gira al voltant de l’autoria en l’urbanisme. Davant la figura de l’arquitecte "geni", Iñaki sosté que "els projectes urbans no són d’autor, són de la comunitat".
Donada la lentitud dels processos urbans —que poden durar dècades— i el fet que un projecte passa per centenars de mans (diferents equips polítics, tècnics i empreses d’urbanització), la transformació d’un barri és sempre la suma de moltes persones que han treballat bé al llarg del temps. Aquesta visió exigeix una gran humilitat professional.
El dilema de la regeneració i la política
Finalment, l’entrevista aborda el concepte de regeneració urbana, especialment en entorns vulnerables com el barri de la Mariola a Lleida o l’eixample d’Albacete. Iñaki recorda que l’urbanisme no és neutre; és política. Cada decisió que es pren sobre la naturalització d’un carrer o la millora d’un habitatge té una direcció i un impacte social.
Això ens porta a un dilema sense resposta única: com millorar un barri sense expulsar la seva població (gentrificació)? La regeneració és un tema delicat que, segons Iñaki, només es pot abordar seriosament si hi ha polítiques públiques d’habitatge potents, cosa que encara és una assignatura pendent.
Conclusió: L'ètica de l'error
La conversa tanca amb un exercici d’honestedat brutal: la necessitat d'avaluar les polítiques públiques. Iñaki aposta per tornar als llocs on s’ha intervingut, mesurar si els indicadors de salut o població han millorat i aprendre dels errors. Aquesta mentalitat de millora contínua i transparència és, en definitiva, el que defineix l’Urbanisme 4.0: una pràctica que utilitza el màxim rigor tecnològic per servir, amb humilitat, al benestar de les persones.
